President

Estic llegint el primer volum de les memores del president Pujol. ( 1930 – 1980 ), al fer-ho em sento neguitejat, inquiet, preocupat i alhora una mica perdut. Crec que el punt on hem arribat es d’una incertesa gran, incertesa de país i incertesa com a societat.

Que hem de fer? O es que ja hem fet el que s’havia de fer? Que puc fer jo?

Els nacionalistes que amb el president Pujol vam apendre a fer camí, a pujar cims, sembla que ens hem aturat a la vora del foc dins del refugi del passat, aprop de la llar d’un foc que ens permet sentir l’escalfor de les brases antigues i endormiscats en la contemplació de les últimes flames de la poca llenya que encara hi crema. Que hem de fer? Necessitem altre vegada algú que ens marqui camí, que ens acompanyi i que ens empenyi.

Si avui hem de recuperar la memoria d’un Pujol crec que hauria de ser la del jove de 30 anys que va escriure “Des dels turons a l’altra banda del riu” , tornar a veure quines son les tares a l’ anima del nostre poble, tares que minen la salut de Catalunya i que l’arroseguen cap a una mortal decadència D’aquella decadència en en vam sortir i de la d’ara ho farem?. Que he de fer jo?

USAP, 20 - CASTRES, 18
USAP SEMPRE ENDAVANT:

DISSABTE 12 , Abril 2008


La melé del USAP ens va donar uan lliço magistral de rugby durant els priemers vint minuts del segon temps. Collons !!!!!! aixó es el que ens cal a la política catalana, mes confiança, mes fermesa, força, compromis, lluita, entrega, equip...

Ni imagineu la de catalans desacomplexats que ens vam trobar a l'estadi, feia temps que no respitraba catalunya per arreu i amb tanta intensitat.

Negociar segons la iaia Angeleta.

Aquest cap de setmana he anat a Roda de Ter a beneir la palma i a visitar la iaia Angeleta.
Amb els seus 97 anys la vaig trobar entre la cuina i el safareig, tot plegant els davantals de la pastisseria mentre feia un estofat per dinar. Sempre enfeinada, tot i així encara va treure una estona per seure al sofà i fer petar la xerrada 10 minuts.

Em va voler explicar una experiència personal, de les que van passar fa més de 80 anys i encara és capaç d'explicar com si fos ahir mateix. El cas és que quan la rebesàvia Concepció, a la mort del seu marit, va anar a cal notari a Vic per dir-li que ja podia posar el negoci i les terres a nom dels fills, que a ella ja li anava bé, el Sr.Notari amb molta saviesa li va dir: - Concepció, recorda't bé del que ara et diré: -"Qui dóna el que té abans no es passa, piqueu-li el cap amb una maça".

De seguida vaig pensar en com avegades ens enfarfeguem en grans argumentacions i perdem el que no hauríem de perdre mai: el "Clar i Català". L'Angeleta ja està jubilada, diuen, però si li demanéssim per anar a Madrid i assessorar el nostre grup parlamentari potser encara ho faria , jo sens dubte la faria encarregada de la maça per picar "a qui doni abans no es passi". I quina patxoca veure el Duran convalescent de bracet amb la iaia Angeleta entrant al parlament. Ah, i amb una maça ben grossa! Per picar ben fort!

Barcelona:
Democràcia incompleta

Barcelona s’ha convertit en l’escenari d’una horrible pràctica política, un govern en democràcia incompleta. Un concepte, la democràcia incompleta, que si bé es pot pensar que és quelcom teòric, cosa de polítics, estic convençut de que en la pràctica es tradueix en situacions que efecten negativament a la quotidianitat dels ciutadans.

A Barcelona, la democràcia ja fa uns mesos que està coixa, i la principal responsabiliat dels polítics que hi són al davant hauria de ser la de buscar bones cames per poder córrer una cursa, la del món global d’avui que sembla que combini les necessitats d’uns quadríceps d’esprintador amb la resistència maratoniana….. però no sembla pas que sigui així, tot el contrari, just ara que calia corre molt i fort, aquí a Barcelona anem amb crosses i aquesta coixera comença amb la baixa qualitat democràtica que es viu a l’ajuntament i s’extén com una ombra sobre tots els àmbits importants per la ciutat: desenvolupament, infraestructures, convivència, qualitat de vida , educació ….

Aquest dèficit democràtic es deu a que un règim democràtic sols aconsegueix la legitimitat en la mesura que les seves decisions són el resultat d’una deliberació plena i oberta entre els seus principals grups, membres i representants. ( Albert O. Hirschman The rhetoric of reaction, 1991 ) I ara a Barcelona aixó es tot el contrari, una deliberació real inexistent porta a una democracia ilegitima, a una democracia incompleta.

La democràcia incompleta a Barcelona es tradueix en un govern en minoria i paralitzat. Un equip municipal, el del PSC-EUIA , per al qual el procès de deliberació no havia existit mai, sols s’executava la imposició d’una majoria matemàtica consistorial de “Ordeno y Mando”. Avui, en una dia de Plenari “normal” a la casa Gran, fins a tres de les principals inicatives del govern de la ciutat poder ser tombades. Temes tan importants com: Traçat de l’AVE pel centre de la ciutat, el model d’explotació del Tibidabo i zones confrontants de Collserola, i un reprovació per la doble rasant amb la que s’apliquen les ordenances municipals sobre civisme, contundents amb els de casa i permisives amb els de fora.

La pregunta és doncs: Què ha de fer un líder polític quan és al govern però sap amb certesa que no pot dur a terme el seu programa electoral? I estant segur de que si ho fa és en contra de la majoria i quan dic la majoria em refereixo a la majoria de representants, a la majoria de grups i a la majora de membres de la societat.

El mateix Albert O. Hirschman, proposava dins de la definició de democràcia legítima la resposta que convindria que llegissin , entenguessin i practiquessin els nostres regidors al govern i l’alcalde al capdavant. La deliberació ha de ser un procés de formació d’opinió que d’inici no pressuposi als participants opinions definitivament formades. Els representants s’han d’entregar a discusions significatives i han d’estar disposats a modificar les seves opinions a la llum dels arguments dels altres participants i de la nova informació que aparegui en el transcurs del debat. Això ara per ara a Barcelona no es així.

L’alcalde de Barcelona , es un personatge cordial, malpentinant normalment, corbata oberta i paraules planeres, proper a la gent o al menys que mira d’atensar-s’hi, un bon noi, encara que te rampells incontrolats d’ira pero aixó el fa mes humà, tanmateix qui es que no s’emprenya de tant en tant i perd els paeprs? I diu algún renec! De tant en tant, i segur que es espabilat. Pero una funcionari escollit a dit com a succesor d’un alcalde El Sr. Clos, no crec que sigui la persona adient per encapçalar aquesta cursa, la de la marató esprintada que os comentaba i a la que Barcelona o vulgui i no ja hi està inscrita.

Nomes una persona que entengui quina es la situació actual i de representitivitat compartida a la ciutat, una persona que pugui a la fi definir un model polític al govern de la capital de Catalunya, al bell mitj de les dos opcions que coneixem fins ara , la de la democracia absolutista del tripartit dels últims anys i la Democaricia incompleta del bipartit actual. Necesitem un equip de persones que despres de gairebè ·30 anys pugui exercir una Democracia Legítima participativa i oberta, un model que empenyi i tibi de tot un pais i una societat que te capacitat per ser al capdavant de tot i ara que el mon s’ha fet petit perque no dir-ho, al capdavant del mon, com a model de progrès, oportunitats, projecció de futur, convivencia, valors i qualitat de vida.

Índex de massa corporal, cerebral.

La Clàudia tot just a fet 5 anys. S’acosten les festes de Nadal i amb la Vanguardia del diumenge arriba un suplement amb el catàleg de desitjos, joguines i fantasies. Avui tinc una petita companya de lectura assegurada.

De sobte, sento una veueta que diu, -“buffff aquesta nina no, que gordeta!!!”- Jo aixeco la vista del diari, qualsevol noticia ara em sembla una fotesa, fixo la vista a la nina en qüestió i reacciono espontàniament, - Clàudia a mi m’agraden els seus rinxols-, la Clàudia abaixa la vista com quan està avergonyida, i passa pàgina. A la plana següent apareix un exercit de Barbies i Kents.

Com pot ser? Clàudia nomes tens 5 anys? On ho has sentit ? Som una família de les que mirem d’educar els fills en els valors i el valor de tenir un bon físic, no es pas dels que els hi tractem d’ensenyar en aquesta edat. I jo que pensava que la meva filla gran estava enamorada del seu pare, ara ho dubto, sabeu faig 100 kg.

De que em serveix que a les passarel·les de moda fixin uns índex de massa corporal quan a la meva filla la bombardegen amb aquestes nines anorèxiques associades a somnis revestits de felicitat, fades, princeses, costureres, o sirenes ?
Si ara podes escollir, com a pare, signaria pe tal de que la Clàudia fos una entranyable, llesta i divertida Mafalda en lloc d’una prima Barbie. Crec que el que hauríem de pujar es el baix índex de massa cerebral de molts adults i no pas el de massa corporal d’algunes models

RADICAL RAFTING

Tècniques de descompresió nacional per líders Nacionalment estressants
Cometaris a l’article publicat al diari Avui el divendres 22 de Juny 2007. Salvador Cardús.
http://paper.avui.cat/article/dialeg/87191/nacionalment/estressats.html

Per desgràcia no puc opinar a fons sobre la part de l’article en la què Salvador Cardús acaba donant un aprovat a la gestió de l’Institut Ramon Llull, i a la gestió feta al voltant de la fira de Frankfurt. Seria un frívol si ho fes, jo sóc de números. Encara que aquesta opinió espero que no tingui massa a veure amb el viatge en vol a primera classe o la suite en hotel, imagino que no menys de cinc estrelles.

Tanmateix el títol “Nacionalment Estressats”, mereix una consideració a banda i una espero bona entrada al Blog. Comparteixo plenament el binomi que identifica l’article quan es refereix a la societat catalana, com una societat de catalanistes Reactius i victimistes.

Reactius en l’aspecte de la manca d’iniciativa, en el sentit de que les nostres posicions sempre les assolim després de l’atac previ, la nostra postura és defensiva i és clar, això si no és que esdevé algun miracle, doncs en el millor dels casos et deixa com estaves però esgotat de la lluita, estressat. En els miracles encara s’hi pot creure, el CIS diu que el 70% de la població espanyola es declara Catòlica, crec que a Catalunya una mica menys, el que en certa manera ens posaria també Déu en contra, vull dir amb això que més val que la resta de mortals hi anem fent alguna cosa.

Víctimes ho som, o ens en fem no sé si per caràcter o com a reacció d’impotència, com autoprotecció perquè si realment ens poséssim objectius a veure lo malament que ho fem, si veritablement ens estimem el país no ho podríem suportar. Ara, viure d’aquesta manera, tenint clar que les coses no es fan bé i per altra part adoptant el sentiment de víctima és esquizofrènic, desgasta i estressa.

A casa seva tothom pot fer el que li sembli, però quan aquestes dues actituds resulta que són el pa nostre de cada dia, dels nostres “líders”, això ho complica tot una mica més. Perquè de cop, aquesta manera d’encarar el futur del país tan poc pràctica i tan poc funcional, queda perfectament estandarditzada i entronitzada des del poder polític com a actitud oficial de país, el del país que no tenim està clar i del que sembla que tampoc volen que arribem a tenir.

Així doncs, entre no parar de lluitar a la defensiva, per quedar-nos on érem, substituir el plaer que dona la creativitat -que et permet ser proactiu i la moral de victòria, pel dolor esquizofrènic del victimisme, aixó ens condueix a que una bona part del país, justament una bona part del que fa anys el volia construir, es troba en situació de “nacionalment estressat”.

Jo personalment no n’estic d’estressat tot i que entenc que molta gent ho estigui. Totes aquestes persones fan falta de debò, realment son necessàries per poder fer país. A mi em sembla que tota aquesta força que ara està a casa prenent prozac –nacionalment parlant es clar- es pot tornar a implicar sense veure’s com màrtirs de la causa i és que ja ho va dir algú no fa gaire, “pocs han nascut per salvar Catalunya, però uns quants han d’ajudar-la.”.

El lideratge actual, hauria doncs de meditar sobre algunes de les tècniques, algunes poden semblar senzilles, de fet les pots trobar escrites en qualsevol llibret d’autoajuda i lideratge, només costen 9 €, i els trobaran a les botigues de l’aeroport del Prat. Encara que al veure els resultats que obtenim a la pràctica, menys del 50% de participació en les passades eleccions municipals potser, existeix la petita possibilitat que ningú no els hi hagi explicat. Així doncs apa, avui toca repassar-ne algun:

Relaxar-se, no podem estar en un estat constant d’emprenyament , el que convingui la tranquil·litat serà més bona companyia que no pas l’agitació i l’excitació o l’agressivitat. Com diu Macià Alavedra, referint-se a l’actitud dels anglesos com a mínim ho semblen de pacients i relaxats en les formes, com ell diu en podríem aprendre, fixeu-vos com juguen a rugby, ningú colpeja més fort que ells i ningú no respecta més les regles del joc.
Observar, veure i entendre que és el que en realitat passa al voltant nostre. Ser exhaustius, i objectius, fer un bon anàlisi, aprendre del passat, superar el soroll del present i mirar de projectar el futur, des d’un punt de vista relativament llunyà. La feina ja la farem, però no cal confondre els objectius barrejant-los amb la dificultat d’assolir-los
Reaccionar, vol dir que enfront d’una situació de paràlisi de ni endavant ni endarrere, l’aconsellable es posar-se en moviment, es allò que diuen del fregament estàtic, la resistència a començar a moure un pes, l’energia que cal per posar-se en marxa és molt més gran que no pas la de mantenir-lo en moviment.
Analitzar el canvi, modificar estratègies, actuar tal i com no ho faríem mai o en el seu cas actuar com mai esperarien els adversaris que ho féssim. Analitzar el canvi vol dir extreure’n conclusions d’una bogeria d’aquesta mena, segurament n’aprendríem alguna cosa i si els resultats son bons, insistim.
Repetir el procés, relaxar-se, observar, reaccionar, analitzar el canvi i tornar a començar. Començar, començar i tornar a començar.

Al final si alguna vegada algú en lloc d’ajudar Catalunya, es veu en cor, capaç i amb prou força per salvar-la que no puguin dir que l’únic que li va faltar va ser generositat. Generositat per posar Catalunya i el benestar dels seus ciutadans per davant de la seva persona.